He creuat l’horitzó sense despertar-me,
el cel, sotmès, m'ha ofert
vermelles tonalitats que es consumien
amb els seus silencis.
I al llevar-me, he observat esbalaït
com tot s'esfumava pels racons
del que ahir era la meva definició.
Somio i m'omplo de fantasies
que formen materials eteris
que cobren vida, robant-li una part a la meva,
el desordre i la confusió
són les noves lleis que em governen.
Realment hi ha sensacions
que només es relaten en pentagrames
i se submergeixen en oceans de bellesa,
són silencis inerts que m'acaricien
i dobleguen els meus antics anhels
mentre la meva consciència descansa.
Estic absort davant la darrera imatge
que s'ha exhibit al meu voltant,
he contemplat el compàs
de la poesia més bella de l'Univers,
el seu ritme s'ha deformat
i ara forma part del batec del meu cor.
La nit es rendeix
i es perd enmig de la boira, immòbil,
s'obre la primera parpella
i s'esmicolen cabdells de records
que mai s'han produït;
són les 8 del matí, i no és diumenge.
1 comentarios:
ara, a percebre tot això despert!! que la vida es bella, i lo preciós no té perque ser només un somni, sinò una realitat diària!
your fan ;)
Publicar un comentario en la entrada