Penya-segat

Solstici d’estiu,
saludem al Sol avui que és aprop.
Venen temps millors,
iniciar un estiu
on les marees deixen empremta al seu voltant,
i tot s’impregna d’aroma a allò que olores
i, inmediatament, sense saber perquè, somrius.

L’illa es troba desemparada,
sotmesa a grans litres d’aigua que mullen
tot el que si li apareix i li fa front.

Tot i semblar fràgil, la terra és ferma,
i no permet la invasió,
les roques veuen la mar i el seu moviment hostil,
i volen seguir sent roques perennes,
no ser part del pols
que inunda l'oceà que les rodeja.

El Sol dibuixa una silueta dolça
en aquest tipus de batalla natural
en el dia més llarg de l'any.
El vent acompanya banyant a la mar en ella mateixa.
Tempesta, la mar s'agita i balla,
com si escoltés la lambada a les 3 de la nit,
mentres colpeja incessantment
els límits de tot allò que no li pertany.

La terra es manté fidel a ella mateixa,
formant un penya-segat.
Estabilitat, perfecció natural,
però quelcom ha canviat,
i aquést sóc jo.